La cria del cuc de seda als pobles valencians

Lluís J. Palop

Andanes amb les botges plenes de capoll al veí poble d’Algemesí.

 

Totes les primaveres es repetix a les escoles valencianes el mateix fenòmen: de no se sap on, apareixen xiquets amb caixes de sabates amb la tapadora foradada, que amaguen al seu interior un bolic de fulles verdes rossegades per uns cucs insaciables de color grisenc  o zebrat, els cucs de la seda. Allò que no saben molts dels menuts criadors és que eixos cuquets que devoren fulla són descendents d’una verdadera ramaderia que va tindre una importància capital a la economia valenciana en general i de la nostra comarca en particular. A Alginet fa ja molts anys que no es cria cuc de forma comercial. De fet José Alegre, en el seu llibre “Así fue y así es nuestro Alginet”, escrit entre els anys 40 i 60 del segle XX, ja parla de l’expressió alginetina “tindre una bona andanà de cucs” com una cosa que en aquella època ja pertanyia al passat, però el record de l’antiga cria del cuc amb finalitat comercial ha quedat a l’arquitectura d’algunes cases que encara sobreviuen i a la parla, amb expressions com ara “dormir més que els cucs” o fins i tot quan enviem algú a “fer fulla”. Vorem a continuació com era la cria del cuc de la seda i el perquè d’eixes recialles a la parla que hem apuntat.

 

On es criaven?

A les antigues cases de poble es reservava el pis superior de les cases per a guardar les collites. Este pis és conegut amb el nom de cambra o andana. Però a més a més, si busquem al Diccionari Normatiu Valencia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la veu andana, ens dirà que és també un “Prestatge de canyís, de fusta foradada o de tela metàl·lica, on es fa la cria dels cucs de seda i on, després d'escaldar-los, s'estenen els capolls”. Les andanes, en estes dos acepcions, eren el lloc on es criaven els cucs. Com vorem més avant, era molt important la ventilació, per això sempre hi ha diverses finestres o inclús dos fileres de finestrons per a evitar la mort dels cucs en cas d’excés de calor.

Canyissos per a la cria de cuc.

 

Vivenda al Carrer Nou d’ Alginet, amb doble finestra a les andanes.

 

L’orígen: que ve primer, la palometa o la llavor?

Els cucs de la seda són en realitat l’ eruga d’una palometa (paraula perfectament normativa substituïda últimament pel mot papallona, més propi de la zona oriental del nostre domini lingüístic), la bombyx mori, o  palometa de la seda. És una espècie que prové de Xina, i que ha estat totalment domesticada, fins el punt que no és capaç de volar en la seua fase adulta o imago. S’alimenta exclusivament de la fulla de l’arbre de la morera (Morus), de la que es coneixen diverses variants. La principal característica del bombyx mori és que quan està a punt de convertir-se en crisàlide fa un capoll amb una secreció que se solidifica al contacte amb l’aire, la seda. No és l’única espècie d’animal que produeix seda, ja que altres palometes fan capolls i inclús s’aprofiten per confeccionar teixits,  però sí l’única que fa el capoll amb un sol fil continu, per la qual cosa no cal filar-lo. Així el resultat és un teixit lluent, fresc, resistent i molt lleuger, molt apreciat des de temps antics, fins el punt que els emperadors xinesos prohibiren l’exportació dels seus ous per impedir la competència, sota pena de mort. Feta la llei feta la trampa, ja que diu la llegenda que uns monjos aconseguiren traure de Xina els ouets amagats en els seus bastons, prèviament buidats.

 

Els ous de la palometa de la seda, semblants a xicotetes lentilles de color gris, s’arreplegaven en mussolines o fulles de paper i es guardaven cuidadosament en un lloc fresc. Generalment els cucs fan un cicle de vida a l’any, per la qual cosa els ous o llavors no fan la desclosa fins la primavera, just quan les moreres comencen a traure les seues primeres fulles. Quan la seda era produïda a les nostres cases, la llavor s’avivava amb calor, bé a l’alcavor del fumeral o bé amb la mateixa calor corporal, ja que inclús es posaven les llavors en el matalàs. La data escollida era pels voltants de Sant Josep, i era habitual portar les llavors a beneir a l’església per assegurar-se una bona collita. Al cap d’uns nou o deu dies d’ avivat eixien els cucs. En este moment començaven unes setmanes de molta faena però que podien suposar un complement important per a l’economia familiar.

La cria

Quan els cuquets naixen són molt menuts. El seu aspecte és d’un color fosc i tenen uns pèls visibles al cos. Les seues barres només estan preparades per a mastegar fulles de morera molt tendres, així que calia donar-los estes fulles. La faena de fer fulla solia correspondre a les dones i els xiquets, i això ha quedat reflectit a algunes cobles populars:

 

Les xiquetes de Riola

Tenen la panxa pelà

De pujar a les moreres

I pegar tanta panxà

 

Els cucs acabats de nàixer es col·loquen a unes prestatgeries de les andanes fetes amb canyissos, i anomenades també, com hem dit, andanes. Era important que tots els ous s’avivaren alhora, i que els cucs naixqueren amb poca diferència horària. De tota manera es procurava igualar-los donant més menjar als més menuts, per a que tots tingueren una grandària semblant i facilitar les diferents tasques de cria i explotació de la seda. Als canyissos es col·locaven els cucs sobre les fulles tendres sense tapar-los. Cal donar-los menjar unes quatre o cinc voltes al dia, però a partir del tercer la seua fam augmenta i cal pràcticament doblar el número de menjades. A partir del quart dia els cucs comencen a canviar d’aspecte, es tornen més clars i perden pèls. Comencen a sacsejar el cap i perden fam. És el senyal  de que es disposen a fer la primera dormida, passada la qual mudaran de pell i augmentaran la seua grandària. En eixe moment es canviaven de lloc i així s’aprofitava per a canviar el llit. Al sisé dia entren en dormida i queden immòbils amb el cap per amunt, fixats a la fulla amb un filet de seda. Esta dormida dura aproximadament un dia, durant el qual no se’ls deu molestar ni donar menjar.

 

Quan acaba la dormida, menegen el cap per a desprendre’s de la pell antiga, que trenquen per la part del cap i queda pegada a la fulla per un miqueta de seda que com hem dit adés, prèviament han segregat. Una volta mudats els cucs són quatre voltes més grans. En eixe moment se’ls posa fulla i quan s’agarren a menjar-ne s’aprofita per a canviar-los de canyís i netejar el vell. En esta nova edat passen quatre dies amb gran voracitat, i al cinqué tornen a perdre gana. És el símptoma d’una nova dormida, en la que es canvia de nou el llit i es posen en dos canyissos en compte d’un, ja que van ocupant cada vegada més lloc i és important que no estiguen massa apretats. El sisé dia d’esta nova edat ja estan adormits i el dia sèptim comencen a despertar, amb la qual cosa fan una nova muda i adquireixen l’aspecte propi de la seua rasa: blancs, negres, zebrats, a pigues...Ara són molt més grans i mengen molt, per la qual cosa cal netejar-los al tercer dia i repartir-los utilitzant un tercer canyís. Així, quan aplega el sisé dia d’esta tercera edat es preparen de nou per a fer dormida, que es fa  efectiva cap al dia huité. S’aprofitava en aquell moment per a desllitar-los de nou.

 

En començar la quarta edat ja són prou més grans, i mengen i defequen tant que el desllitat o neteja s’ha de fer més sovint, a més a més d’ocupar un parell de canyissos més. S’anomena a esta fase “xicoteta fresa”. Al dia sèptim comencen a entrar en una nova fase de muda, la última. En eixir d’esta dormida han tornat a quadruplicar la seua grandària i són ara quatre voltes més grans que en la fase anterior. Ara mengen molt i s’anomena  a esta fase “gran fresa”. La faena de donar-los menjar, desllitar-los i repartir-los en més canyissos augmenta considerablement. Calia a més a més evitar que estigueren molt apretats, ja que al respirar per la pell es poden ofegar o embotar. Per això també calia vigilar molt la ventilació de les andanes. Cal tindre en compte que perdre la collita en este moment era una verdadera desgràcia després de tota la faena feta. Eren diverses les causes per les quals els cucs podien no ser filaners, i axò donà lloc a curiosos noms per a referir-se a estos cucs. A uns els deien cresols, perquè es quedaven sense filar en les botges. D’altres eren anomenats güeles, quan no filaven i s'arrugaven.  També estaven els sapos i els lletosos, que poc abans de morir s'unflaven d'humitat. La qüestió és que si no havien patit cap malatia, com ara la pebrina, no havien passat massa calor en estar apretats i no se’ls havia molestat en les mudes, en este moment de la seua vida els cucs passen de tindre una gran voracitat a començar a menjar menys. També comencen a fer unes dejeccions líquides. És el senyal que comencen a preparar el seu cos per a filar. En Aplegats a este  punt se’ls havia de preparar als cucs un lloc per fer els capells o capolls. Les branques de botja eren les més adequades, prèviament seques i sense fulla, es col·locaven als extrems de les andanes. S’havien de posar ni massa apretades ni massa escasses, ja que podia passar que els cucs feren capolls dobles. A esta faena s’anomena fer l’embotjà i a esta fase de la vida del cuc la pujà, ja que pugen a les botgetes a fer el seu capell. 

Capolls de seda.

 

La pujà

Quan comencen a filar, els cucs segreguen primer un bolic de seda sobre el que després fixen el capell que van fent amb moviments circulars o de huit. La particularitat i el valor del cuc de la seda és, com s’ha dit, que fa tot el capell amb un sol fil continu, per la qual cosa es pot debanar i no cal filar-lo, i així queda una fibra finíssima i lluenta que dóna lloc a uns teixits simplement espectaculars.

El naiximent de les palometes

Estes naixen als 14 o 15 dies d’haver filat el seu capell. Generalment ho fan de matí, quan segreguen un líquid per la seua boca que forada els capells per a poder eixir. Les palometes són blanques o grisenques, recobertes de pèl,  amb uns ulls negres molt vius adornats amb una espècie d’antenes molt curioses i unes ales atrofiades que no solen valdre per a volar. Les femelles són més grosses que els mascles. Només nàixer, s’emparellen, i tot seguit les femelles fan la posta dels nous ouets. Per això els criadors preparaven teles per a que en elles s’efectuara la posta. Al poc d’açò la palometa mor, si bé podia aprofitar-se per aliment de les gallines que es tenien a les cases. Acabaven uns dies d’intensa faena, però que podien suposar una important injecció de diners en l’economia familiar.

Primer plànol dela palometa de la seda.

 

Palometes de bombyx mori aparellant-se.

 

La collita

Una volta fet el capell, la cria havia acabat. Ara calia desembotjar els capells, és a dir, separar-los de les botges, posar-los en cistelles i llevar-los un a un la borra. En esta operació se separaven els capells bons dels més bastos, els dobles i els defectuosos, que també eren aprofitats per a fer seda de pitjor qualitat (filadís, alducar...). Finalment se’n reservaven uns pocs capells per a que naixqueren noves palometes i així assegurar-se llavor per a l’any vinent. El gros de la producció era venuda a les fàbriques o a corredors, que s’encarregarien de processar el producte.

El processat del producte: la seda

La primera cosa que calia fer amb els capells de seda era ofegar al cuc. Cal tindre en compte que si el cuc, ara convertit en pupa protegida pel capoll, es convertia en palometa, segrega un líquid per la boca que dissol la seda i forma un forat pel qual ix la palometa. En foradar-se ja no tenim el preuat fil continu que només fa la bombyx mori i per tant queda inservible per a la venda. Per a ofegar els cucs, o millor dit, les crisàl·lides, els capells es posaven al ple de sol protegits per un llençol, o bé eren portats al forn de pa on se’ls sotmetia a una temperatura constant ni massa fluixa ni massa forta. Quan el procés era més industrial l’ofegat també podia fer-se amb vapor, com es feia a la darrera fàbrica de seda valenciana en funcionament, la d’Almoines, que deixà de fer filatures de seda a l’any 1976.

 

Una volta ofegat, el capell es macerava en aigua calenta, per tal de despegar la substància que manté el fil unit. Després, amb unes graneretes de ma s’agarrava un cap de fil del capell que s’anava estirant per tal de devanar-lo i desfer el capell. Malgrat la seua resistència, evidentment un sol fil resulta massa fi i per això es reunien diversos fils en un. Així s’obté la seda crua.

 

Tot seguit cal fer el torçut, és a dir, enrotllar uns fils sobre els altres per tal de donar-li força. Podien ser diverses les formes d’enrotllar el fil, segons la utilitat que se li vulguera donar a la seda. En tot cas no s’utilitzava fil tacat o fet malbé i esta primera producció era la més valuosa, de la que es traurien els més fins teixits, com ara rasos, velluts, brocats i els famosos espolins, una vegada acabada de tractar la seda, per a la qual cosa s’havia de descruar.

 

Per al descruat es llavaba amb aigua calenta i sabó. Així s’eliminava el greix que el cuc segrega junt al fil, i la seda queda lluenta, blanca i flexible.

 

Els capolls defectuosos, tacats i foradats, però , també s’aprofitaven en casa per a fer teixits de seda de menor categoria. En principi era una activitat prohibida perquè el Gremi de l’Art Major de la Seda de València no volia que circularen teixits de qualitat inferior, però en ser teixits aprofitats per a fer-se la roba els mateixos criadors del cuc eixa prohibició resultava pràcticament impossible d’aplicar. Amb els tacats es feia l’aldúcar o anaucà, i amb els foradats es feia igualment un llavat amb lleixiu de cendra, un cardat del fil i finalment un filat com si es tractara de cotó o lli, del que resultava el filadís. Si observem els teixits de filadís, molt emprats a la indumentària dels nostres avantpassat, trencarem tots els tòpic que tenim sobre la seda, ja que poden ser molt bastos i costa en ocasions distingir-los del llenç fet a casa.

 

Encara quedava un aprofitament amb els cucs que no filaven, les anteriorment anomenats güeles, sapos  i lletosos. Es tractava de l’extracció manual dels seus òrgans productors de seda, que guardaven la secreció que crea el fil amb contacte amb l’aire. Este òrgan s’anomenava en castellà hijuela, i en ser extret, s’estirava manualment abans que solidificara. S’obtenia així un fil molt més gros o resistent, que s’aprofitava per a fer fil quirúrgic i també sedal per a les canyes de peixcar.

“Hijuela” de seda murciana.

Vols ser faller/a?

Si estàs llegint aquest punt és perquè potser estàs pensant en ser el nou membre de la comissió? Ací te facilitem el full d'inscripció per a què pugues apuntar-te. T'esperem!

Ens veiem al Casal!

Estàs interessat en saber alguna cosa concreta? Necessites aclarir algún dubte? Doncs, les portes del Casal Faller están obertes per a tu. Ens veiem els dilluns de 20.00 a 22.00 hores!

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
© 2017. AC Falla Poble d'Alginet | Avís Legal